Ahir, diguin el que diguin i qui gosin discutir-ho o posar-ho en dubte, es va viure la manifestació més multitudinària de la història de la democràcia catalana.
Foto de Xenaia en Flickr.
Alguns parlen de 56.000 persones (lynce), la xifra oficial facilitada per la Guàrdia Urbana assegura que van assistir 1.100.000 persones, l’ organització, Òmnium Cultural, afirma que van ser milió i mig els assistents.
Avui, et dones un tomb per les versions en línia dels principals diaris, o per llocs web referents en compartir notícies, com és el cas de Menéame, i l’únic en què es centren de tot el que es va viure ahir és en discutir una i una altra les maleïdes xifres de participació. Ni rastre del que es pretenia reivindicar en ella, ni de l’opinió dels manifestants de totes les edats que es van veure ahir pels principals carrers del centre de la capital catalana. Res, tot queda reduït a la infantil discussió que éreu quatre amics reivindicant una sobirana estupidesa.
Una vegada més es demostra el nivell de incultura existent a Espanya. Mentre els principals mitjans internacionals, BBC World Service, CNN, The Washington Post, Le Figaro, Sidney Morning Herald, o Al Jazeera, publiquen la notícia explicant el perquè de la manifestació, deixant de banda l’absurda discussió de si van ser quatre amics o gairebé el 20% de la població de Catalunya.
A mi tampoc m’ importen les xifres. Ahir no vaig poder assistir a la Manifestació (em trobava a gairebé mil quilòmetres de Barcelona), però sí que la vaig veure per la senyal a internet de TV3, i puc dir que el que vaig veure no l’havia vist ni jo, ni gent bastant més gran que jo a la seva vida.
El que va passar ahir va estar (i ha de ser) històric per a Catalunya. Ahir, tal com bé diu Albert Medrán, al mateix lloc coincidir Presidents i expresidents de la Generalitat i del Parlament, Catalans de naixement i Catalans d’adopció, artistes, pensadors, periodistes, escriptors, empresaris, sindicalistes, partits governants i partits a l’oposició, Catalans que se senten espanyols, espanyols que se senten catalans, catalans independentistes i catalans federalistes, senyeres, estelades, i banderes de la Unió Europea. Tots sota un únic missatge: Som una nació, i NOSALTRES decidim. Això és el que marca la manifestació viscuda ahir com històrica.
Mentrestant, a la resta d’Espanya hi haurà moltíssima gent que seguirà veient l’independentisme català com l’enemic (vegeu aquest comentari d’un usuari anònim en elmundo.es), Tribunals Constitucionals que afirmen la indissoluble unitat de l’Estat Espanyol, gent que s’escuda en que l’Estatut no el va votar ni la meitat del cens electoral català, i que per tant, no és representatiu del poble … aquí vull parar amb un petit apunt:
Participació en el Referèndum per l’Estatut de Catalunya de 2006: 48,85% amb un resultat de 73,90% vots a favor del text.
Participació en les Eleccions al Parlament Europeu:
2004
Participació a Espanya: 45,14%
Participació a la UE: 45,47%
2009
Participació a Espanya: 44,9%
Participació a la UE: 43%
Font: Parlament Europeu.
Tampoc és representatiu dels ciutadans el Parlament Europeu? Ho dissolem?
Conclusions: Els catalans han tornat a donar una lliçó, defensant el que la voluntat de la majoria del poble va escollir al seu dia. Mentrestant, a Madrid, seguiran barallant-se entre ells per si hi cabien 1, 2 o vint persones en un metre quadrat del Passeig de Gràcia o la Diagonal.
Oclocracia 
«Ayer, digan lo que digan y que se atrevan a discutirlo o ponerlo en duda, se vivió la manifestación más multitudinaria de la historia de la democracia catalana.»
Aver, explícame qué es eso de «democracia catalana», porque creo que confundes totalamente los conceptos atributivo y distributivo. ¿sabes que no existe si no es dentro de la democracia española, que sí existe?
Si empezamos así…, el resto no puede ir por buen camino.